En Tac, un gat de carrer finalment domesticat

per Elisabet Cerdà

El Tac és un gatet de tres potes que va apareixer als voltants de la fàbrica on treballo a la primavera del 2013 junt amb altres gatets de la mateixa camada. A mi se’m va posar al cap que un gatet de 3 potes ho tindria difícil per sobreviure al carrer i vaig començar una creuada personal per agafar-lo. Vaig començar intentant guanyar-me’l amb pinso i vaig aconseguir que es deixés acariciar però mai agafar, fins que un bon dia més d’un any després un vespre de finals de novembre, segurament empés per la gana i amb la confiança que m’havia agafat va entrar al transportín i vaig poder tancar la porta. Vam anar al veterinari i un cop controlat el vaig portar a casa a on hauria de conviure amb 2 humans i 2 gats més.

Els primers dies van ser horribles, el Tac estava tant espantat que no sortia del racó de l’habitació on l’haviem instalat fins que agafés confiança, no menjava ni bebia, si intentavam treure’l de seguida corria a amagar-se al seu lloc de nou, feia el pipi fora del sorral, ens mirava amb ulls aterroritzats i passava les nits maulant llastimerament. Era tant diferent del gatet eixerit i feliç que havia agafat del carrer que ens vam plantejar tornar a deixar-lo al carrer i confiar que es pogués buscar la vida solet doncs realment trencava el cor veure’l tant tris i aterroritzat.

Amb aquesta idea i donant-nos algun dia més de marge abans de tornar-lo al carrer amb tota la nostra recança, vaig començar a buscar per internet per veure si trobava consells que ens poguessin ajudar amb l’adaptació i vaig ensopegar amb la web “educador de gats”, i després de llegir el que explicava i els altres casos documentats, vaig pensar que un expert com el Jordi, ens podria ajudar o confirmar si realment no s’hi podia fer res.

El Jordi va venir quan feia una setmana que el Tac era a casa. Li vam explicar el cas i vam anar a l’habitació del gatet, el Tac era amagat dins la seva caseta de felpa i el Jordi va agafar la caseta i la va dur al menjador, allà molt poc a poc, parlant-li suaument i inclinant la casa miqueta a miqueta el va fer sortir. Molt diferent de la manera en que jo l’agafava estirant-lo directament. Un cop fora el Tac va començar a correr aterroritzat pel menjador, però haviem tancat les portes i no va poder tornar al seu cau, el Jordi el va anar seguint poc a poc, tranquil fent-lo sortir d’allà on es posés amb calma i paciencia, si es posava sota la butaca, tombava la butaca si anava a sota la taula s’ajupia i li anava parlant mentre s’acostava, al final el gat cansat es va quedar quiet. El Jordi va poder llavors acariciar-lo i de seguida es va posar ronronejar.

El Jordi ens va explicar com teniem que tractar el Tac, la manera de acostar-nos i de presentar-nos, com anar-lo introduint mica en mica a la rutina de la casa, treient el sorral i el menjar de la seva habitació i acostar-los a la menjadora i sorral dels altres 2 gats gradualment, com haviem d’actuar si ens el creuavem, respectant el seu espai, i altres consells per ajudar amb la convivencia amb els altres 2 gats, que de moment no li feien res però el bufaven.

Ja al marxar el canvi en el Tac era evident però a partir de llavors els progresos van ser notables. Ja no va voler estar-se més a la “seva” habitació, va preferir de quedar-se als voltants del menjador amb els altres dos gats que encara no l’acabaven d’acceptar però el toleraven, no van passar quatre dies que ja no feia cas del seu sorral que anavem apartant i anava directa al sorral dels seus anfitrions i tot i que encara ens tenia por, si ens acostavem tal com ens havia dit el Jordi es deixava acariciar i ens compensava amb el seu ronrón.

I així, mica en mica també es va anar fent amb els altres gats, sobre tot amb la Leti en qui ha trobat una companya de jocs excel.lent, el Nil ja és gran i només vol traquilitat.

Avui quatre mesos després d’entrar a casa, el Tac és un gat molt més feliç i integrat, ja no ens fuig gens i s’apunta als jocs el primer de tots, fins i tot ja el puc tenir a la falda i s’hi queda cada cop més estona abans no marxa.

Gracies Jordi per la teva ajuda en fer d’aquest gat de carrer desconfiat i aterroritzat un gatet casolà i carinyòs (quan vol).

Elisabet i Sergi (març 2015)