De les baralles a l’harmonia

per Marta Requena

El Nadal del 2006 vaig acollir a casa un gat del carrer. Havia viscut a un terrat patint les pluges, el fred i el rebuig dels veïns. Un cop a casa, em trobava amb un gat totalment esquerp, sempre amagat, o bé bufant i esgarrapant quan m’hi acostava. Altres gats me’ls havia guanyat amb paciència i la deliciosa llauneta, però aquest atigradet d’ulls verds em volia ben lluny. Jo sabia de l’experiència del Jordi i li vaig demanar ajuda, tot i que ja m’havia resignat a tenir un gat espantadís i cuidar-lo sempre, malgrat les ganes que tenia de tocar-lo i abraçar-lo! Ja en la primera visita, el Jordi va arribar a tocar-li el caparró! i en les següents sessions, amb absoluta sorpresa per a mi, ja tenia al meu gatet ronronejant a la falda. El Jordi va trencar-nos les barreres i a mi em va mostrar que aquells signes d’agressivitat només eren “trucs de gatet”, que disfressava així la seva por i que en el fons estava desitjant, tant com jo, el contacte. Aquell gat, abans poruc, és el meu Melic, carinyós i xerraire, que gaudeix dels mimos, petons i abraçades, i que em segueix per casa. Però els moments més angoixants encara havien d’arribar, quan vaig adoptar un segon gat, també recollit del carrer i mort de por. El Melic ja era el rei de la casa i va reaccionar atacant-lo. El petit Bungy s’amagava i qualsevol intent de moure’s li suposava la persecució del Melic. Per instint, jo els separava en diferents habitacions i renyava al Melic, cosa que no va ajudar gens. L’ambient a casa era molt tens i no veia la solució. Un cop més el Jordi ens va obrir el cel. Amb les seves visites i pautes, el Melic va poder alimentar la seva natural curiositat felina i el Bungy va anar agafant confiança en ell mateix i en l’entorn. Ara són inseparables. Juguen, mengen, dormen, fan trastades… tot sempre junts. Veure’ls divertint-se, relaxats i feliços és un tresor, i sempre agrairem al Jordi l’harmonia que es respira a casa.