En Ninu i en Nuet

per Cristina Rosa

La nostra historia va començar al desembre de 2007 quan va arribar a les nostres vides en Ninu, un gatet persa preciós i boníssim que aleshores tenia 4 mesos. Només veure’l em va robar el cor. Era tan petitó i tan bufó que ràpidament es va convertir en el nostre nen petit. En Ninu és molt sociable, no li té por a la gent que ve a casa i es deixa veure i mimar, així que el fet de que es passés quasi tot el dia solet mentres nosaltres treballàvem ens causava molta pena. Encara que ell era el rei de la casa i ens ho passàvem la mar de bé jugant a fet i amagar amb ell perseguint-nos per tot el pis. Toti i així, al maig de 2010 vam trobar-li un germanet perquè jugués i es fessin companyia durant tot el dia.

Llavors, va arribar en Nuet. Va arribar amb 1 mes de vida, molt petitó, carinyós i gris. Tot ell era una boleta grisa. El Ninu el va estranyar els primers dies, en Nuet volia estar a la vora d’ ell però el Ninu estava acostumat a fer la seva i no li feia molt cas. Però amb els dies es van fer amics i jugaven i es feien companyia. Fins aquí, tothom content!

En Nuet es va anar fent un gatet gris preciós, molt carinyós i juganer. Molt més nerviós que en Ninu i molt més entremaliat, també. Així que teníem les dues cares de la moneda: en Ninu, molt tranquil i sociable, i en Nuet, molt nerviós i espantadís.

El problema va arribar-hi quan passat un any els vam portar a tots dos al veterinari. Al Ninu li van tallar el pèl (perquè estigués més fresquet a l’ estiu) i al Nuet el vam capar abans de que comencés a marcar pel pis (igual que vàrem fer amb en Ninu en el seu moment). Per sort, tots dos van sortir bé del veterinari, en Ninu no era la primera vegada que anava i estava acostumat a sortir i veure gent, però en Nuet era la primera vegada que sortia de casa i es va posar molt nerviós. En arribar a casa, en Ninu estava tranquil i relaxat, content de tornar-hi a estar a casa seva, però en Nuet estava encara mig adormit per l’ anestèsia i molt nerviós per tot el que acabava de viure, així que quan el vam treure del cistell i va veure al Ninu es va quedar estranyat. Volem pensar que no el va reconèixer. Ja que a tots dos els hi havien dutxat i perfumat al veterinari, no el va poder reconèixer ni per l’ olor ni per l’ aspecte… era com un extraterrestre per ell !! Així que, a partir d’ aquest moment és quan van començar els nostres problemes. En Nuet no acceptava al Ninu… al principi només li grunyia i li bufava, però va arribar el dia en el que van començar a barallar-se.

Primerament, quan es barallaven els separàvem i seguíem fent vida normal, pensant que se’ls hi passaria amb els dies, però va arribar el moment en el que el Ninu estava cohibit pel Nuet i no es movia d’ un lloc per por a que el Nuet l’ ataqués. No descansàvem a la nit perquè es barallaven i vam arribar a un estat de nervis incontrolable. A mi se’m trencava el cor al veure’ls barallar-se i fer-se mal l’ un a l’ altre, així que vam decidir separar-los per tal de que, mentres no estàvem nosaltres a casa amb ells, no es fessin mal. Van ser setmanes interminables amb el pis partit en dos… fins que varem decidir contactar amb en Jordi per tal de que ens ajudés amb els nostres petits.

Va ser molt ràpid, vam contactar amb ell i en menys d’ una setmana el teníem a casa coneixent el Ninu i el Nuet, i avaluant la situació en la que ens trobàvem… En poques paraules: va ser genial! Va transmetre’ns molta pau i tranquil·litat, sobretot això, perquè estàvem molt nerviosos amb aquesta situació i això no ens beneficiava gens. Vam parlar i buscar les solucions perquè tornéssim a tindre una convivència agradable. Ens va dir com havíem d’ actuar i ens va aconsellar ésser tranquils i pacients (sobretot).

Les millores van arribar quan ja pensàvem que no hi havia solució, després de tres mesos fent “teràpies” amb ells… llavors un dia va sorgir el miracle!!! Durant aquests tres mesos, va haver-hi un parell de vegades que pensàvem que no milloràvem gens i vam tornar a contactar amb el Jordi, qui ens va respondre sempre amb molta amabilitat i rapidesa. I encara que no ho semblés amb el pas dels dies anàvem millorant amb l’ actitud dels nostres petits, i poquet a poquet vam tornar a poder estar tots junts sense cap baralla…

Avui dia estem com si mai hagués passat res entre ells, els animals són bons, llestos i saben perdonar, molt millor que les persones, i tornem a compartir jocs i alegries tots junts! No vull acomiadar la nostra historia sense donar-li a tothom que tingui problemes amb els seus animals molts ànims i dir-los que s’ha de ser molt pacient, però val la pena! I, sobretot, no podem deixar de donar-li al Jordi milers i milers de gràcies per donar-nos confiança en nosaltres mateixos i ajudar-nos en tot moment!!! Aquí tindràs uns amics per tota la vida.

Ninu & Nuet, Rubén & Cristina.