En Pingu i en Gargamel

per Marina José Clave

Tot va començar a principis de juny. Estàvem a fora el pati com cada dia al migdia quan de sobte un gat veí va passar per darrere el bambú ( ja que tenim tot el pati tancat així) i va voler atacar al nostre gat des de fora (Això és el que nosaltres pensem que va passar). El petit ( es diu Pingu) es va posar a la defensiva i com no el veia ens va atacar el gran ( Gargamel). Aquí va començar el nostre malson després de quasi 4 anys de convivència fantàstica.

Des d’aquell dia el Pingu només feia que atacar a en Gargamel, el cridava, bufava i no paraven de barallar-se. Les baralles cada dia anaven a pitjor. Un dia a baix al garatge, un altre dia al menjador, un altre dia a l’habitació…i així contínuament.

Estavem desesperats, nits sense dormir, marxant de casa amb la preocupació i l’angoixa de saber si al tornar estarien bé o s’hi s’haurien fet mal. La situació va anar a pitjor, fins que un dia es van barallar de tal manera que jo, amb la meva única intenció de separar-los perquè no es fessin més mal, em van mossegar al dit, fent-me una fisura i havent de portar una fèrula. Sabia que era culpa meva per posar les mans, cosa que no hauria d’haver fet, però la desesperació em va fer actuar així. No em creia el que acabava de passar. Jo tancada a dins una habitació intentant calmar al Pingu, amb un mal horrorós, nerviosa i amb ganes de plorar, em feia més mal el cor de veure que la situació havia empitjorat…..així que, després d’això vam decidir tenir-los separats. Aquí va començar un altre calvari. Tant l’un com l’altre els agafava ansietat si els deixàvem tancats en una habitació. Vam decidir dormir separats, un tancat en una habitació amb en Gargamel i l’altre que voltés per tota la casa, i cada nit anàvem canviant perquè no es fessin territori seu una part de la casa. En aquest transcurs de temps, vam demanar opinions a veterinaris i experts en gats, però tots els consells que ens donaven no ens servien. “Si s’enganxen tira aigua i s’apartaran” “ Prova de posar feliways per tota la casa” “ Podem provar de medicar al gat, perquè es calmi…” etc, Jo no volia drogar el meu gat! El problema no era aquest! Diners i més diners gastats ( que és el que menys ens preocupava) i el problema encara el teníem a casa.

Quan vam adoptar en Pingu ( d’una protectora, en Gargamel és rescatat del carrer), el vam esterilitzar als 6 mesos aproximadament. En fer l’esterilització, es veu que tenia un testicle molt pujat i no el van poder treure. Ens van dir que no havia de portar cap tipus de problema, així que confiant amb la veterinària vam seguir fent la nostre vida.

Vam pensar que poder el problema era hormonal, i que el testicle potser havia baixat i que ara ens estava portant aquests problemes de comportament, així que el vam tornar a operar ( sorpresa nostre, que ens van dir que no es pot deixar un testicle a dins ja que a la llarga pot portar problemes de salut importants per el gat, com tumors, etc). La operació va anar bé, el postoperatori va ser bo, però tot i així, el problema seguia existint.

Vivim en una casa de dos pisos, i vam construir una porta per separar el pis de dalt amb el pis de baix perquè tinguessin més espai per moure’s i no tinguessin ansietat. Vam pensar que seria la millor solució dins de la dolenta. Amb la porta es podien veure i olorar, però no fer-se mal.

Estavem desesperats. Estàvem entrant en una crisis molt important, com a parella dormíem separats, menjàvem separats, tot ho fèiem a demanda dels gats. Vam deixar enrere la família, les amistats, perquè no podíem conciliar totes les coses. I ningú entenia perquè fèiem això. No veiem la llum, només teníem ganes de plorar i patíem en veure’ls passar per aquella situació. Ningú ens sabia donar cap explicació del que passava, que de la nit al dia una relació tant bona que tenien s’hagués trencat sense saber el perquè ( perquè nosaltres vam suposar que la situació inicial va anar així, però no ho sabem del cert). Ni una explicació lògica, ni ningú per guiar-nos en aquest malson….

Vaig parlar amb la Maite, la que porta la protectora el Cau de la Cendra, on vam adoptar en Pingu per explicar-li la situació. Tot el que havíem fet, el que estàvem fent i sobretot, i algo que teníem molt clar, que mai separaríem els dos gats. Junts sempre, en cap moment ens vam plantejar donar, regalar ni retornar-lo a la protectora com molts ens deien que féssim! Els nostres gats són la nostra família i jo vaig decidir tenir-los amb totes les conseqüències! Estava positiva i sabia que tard o d’hora trobaríem alguna solució! I gràcies a la Maite la vam trobar! Va ser quan ella em va nombrar en Jordi, un educador felí.

Vam mirar la seva pàgina i vam començar a llegir les històries que descrivien el mateix que ens ha passat a nosaltres. Només fèiem que plorar llegint totes aquelles històries. Així que vaig agafar el telèfon i pensava….no me l’agafarà pas, deu tenir molta feina i no l’agafarà, quan per sorpresa meva, me’l va agafar. Estava nerviosa, no sabia com explicar tot el que passava en una breu trucada de telèfon. No volia plorar, així que vaig treure forces d’on vaig poder i li vaig fer un resum de la situació, quan ell em va dir les paraules que em van fer canviar la manera de veure les coses: Tranquil·la Marina, tot es solucionarà. Dimarts vinc a casa vostre.

Jordi, què dir de tu. Vas venir a casa, amb la teva pau interior, intentant calmar més els nostres ànims que els dels gats. Ens vas ajudar a entendre la situació, ens vas donar consells, i amb els teus “shtt” ens vas fer veure moltes coses. Ara a dia d’avui, després de una gran feina i amb molta paciència, podem dir que tornem a ser una família de 4, que els meus dos petits es tornen a estimar com s’estimaven abans, com si mai hagués passat res. I no sabem com agrair que ens ajudessis quan ningú més ho va fer, quan ningú entenia perquè fèiem tot això per dos gats, perquè ningú més que tu entén el que és estimar als animals, perquè tu ens vas entendre quan dèiem que lluitaríem fins al final. Perquè gràcies a tu ara tornem a ser qui som, per donar-nos una mà amiga i treure’ns del pou.

Maite, gràcies per escoltar-me, per ajudar-me i estar cada dia. Ens va ajudar moltíssim a tirar endavant. Gràcies per ser-hi sempre, i per ajudar als peluts. Necessitem més gent com tu!

Gràcies, únicament mil gràcies.

Pingu, Gargamel, Roger i Marina.