En Taca i en Norai

per Marga Comas

La història d’en Norai és la d’un moixet que se va quedar sense mare als 20 dies d’edat i que des de llavors, ara fa quasi dos anys i mig, viu amb mi, jo, una enamorada dels animals, però certament dels moixos només des de que el vaig veure a ell tan petitonet i solet, i això que jo els hi tenia al·lèrgia…, però mira tu…. les ganes i l’amor la van fer desaparèixer… Des del primer dia, va mossegar i bufar, a vegades gratuïtament i la majoria quan el tocava, fet que va determinar una relació en la que “ell decidia” els moments de carinyo (els dematins, que ve al llit i demana mimos), excepte quan me deixava agafar-lo puntualment durant uns segons (al tornar de la feina, me’l poso al damunt i es manté mig dormint, uns segons). Els demés intents d’acostament acabaven ràpid, bé, no tots…, però normalment una bona mossegada o una bufada mos allunyava. M’hi vaig acostumar, però he de reconèixer que vaig plorar en moltes ocasions i que en altres m’enfadava amb ell!

Vull recordar, el moment de capar-lo, que me va costar molt!!!, la veterinària va dir que era millor anar pensant en “sacrificar-lo”, que en 20 anys n’havia vist pocs com ell, que al fer-se grans duien molts problemes aquests moixos…, acabaven “atacant” a qualsevol persona…. No hi vaig tornar més!!! També vull recordar que he patit davant l’actitud d’algunes persones respecte a com és, però en el fons, jo tampoc sabia què dir o fer…

Però… era i és, un moix amb una personalitat increïble (no sé com es dirà per als moixos…), gran caçador, investigador (tots els veïns el coneixen perquè entra a les cases), inquiet, intel·ligent, graciós, me segueix pel carrer, molt carinyós puntualment… l’estim molt des de sempre.

En Taca, un moix de vida dura, des carrer, duia des de gairebé que varem arribar a sa casa, dos anys, apropant-se, al solar de devora, mirant des d’enfora…. llavors entrava al pati, es menjava el menjar den Norai i fugia ràpid. El vaig engegar tantes vegades….!!! Als vespres, a fora, hi havia autèntiques bregues entre ells dos, que me despertaven… Fa cosa de 4 mesos, a poc a poc, en Taca va fer un canvi d’actitud radical. Es va anar fent de la casa, jo li donava menjar i ell sempre badava pel corral, intentant entrar a dins sa casa, va insistir molt, s’ha de dir, mos havia “triat”, volia formar part de sa família… però, jo no sabia què fer… tenia una contradicció de sentiments… per que amb en Norai se barallaven contínuament (millor dit en Norai l’atacava, el mossegava, fins i tot vaig veure escenes de submissió den Taca cap a en Norai). En Taca però, seguia intentant-ho, s’acostava, tenia encara una actitud més propera i carinyosa, entrava a casa de tant en tant…, imitava en tot a en Norai… però pareixia que a en Norai li molestava molt, seguia “atacant-lo”…. (això pensava jo..).

En Norai va començar a fer pipis per tot!: portes, ordinador, parets, etc…llavors jo, me trobava en una situació de conflicte emocional, no sabia com actuar… si fer fora en Taca, si deixar-los als dos fora, si separar menjar ben lluny, etc…i mentre en Norai, fatal! i en Taca, amb unes ganes de carinyo tremendes…, i jo, sense saber què fer… Vaig contactar amb en Jordi. Ja ho havia fet abans dels pipis, però no m’havia decidit… finalment, me vaig decidir i va venir, dúiem uns tres mesos de conflicte…i uns dos mesos de pipis…!!!

Respecte a la teva visita Jordi, dir-te que me vares convèncer als deu minuts perquè vas directe a ses emocions de tots els implicats i això per mi és el més important que he fet a la meva vida, gestionar ses meves emocions, per tant veure com ho feies amb en Norai me va deixar captivada, convençuda del tot, de que allò tenia solució, que només calia fer una teràpia adequada, que per cert he fet i seguiré fent amb moltes ganes. Avui escric la carta, però quan vas venir ja sabia que l’escriuria, fa uns 16 dies que vas venir, i tot ha canviat… perquè? Perquè he entès als meus moixos, bé, millor dit, als meus estimats companys de casa…, aquesta és la clau, he entès, m’he tranquil·litzat, i tot ha canviat, juguen, mengen, i fins i tot m’han seguit pel carrer…JUNTETS! A més, puc tocar més a en Norai, se deixa molt més que abans…, els pipis s’han reduït, de veres, a vegades pareixen històries increïbles, però és ben cert. El més important és l’evolució que hem fet els tres! I ben segur, la que farem encara!

En Taca és un moix molt dolç, carinyós, agraït, simpàtic… m’ha captivat. En Norai és tot un personatge, ja he xerrat prou d’ell abans! I jo, som una enamorada dels dos, m’encanten!

Moltes gràcies Jordi, de tot cor, per la visita a Mallorca i pel seguiment que en fas, ets una persona excepcional, no sé qui està més emocionat dels tres d’haver-te conegut!