Ramon el gat
per Dani Martín
Uns amics nostres van aparèixer una nit a casa i ens van donar l’agradable sorpresa de regalar-nos un gatet petit i negre que havien agafat d’un centre d’acollida. El gatet en qüestió va començar molt tímid a la casa i ple de por. Tot i que sabíem que era normal i que s’havia d’adaptar a la nova situació després de l’estrès i les tristes circumstàncies en que l’havien trobat abans d’acollir-lo al centre, el cert és que no feia masses progressos i s’amagava constantment de nosaltres. Passats gairebé dos mesos de la seva arribada a casa, tot i els nostres esforços, no havíem avançat gaire per no dir gens. De fet, després de rebre moltes bufades, no menys esgarrapades, i algun que altre ensurt, el màxim que havíem aconseguit era que el gat estigués assegut al sofà alhora que nosaltres. Amb molta paciència, delicadesa i perquè no dir-ho valor, ens vam anar intentant apropar-hi més, i a canvi vam aconseguir tenir breus intercanvis de copets a la mà, i al cap d’un mes tocar-li una mica les potes del davant, però de tocar-lo per la resta del cos, rascar, interactuar i sobretot, malauradament d’entendre’l res de res.
Es podria dir que en Ramon era un gat molt entremaliat i una mica dolentot, doncs sempre que li apropaves la mà et tenia preparada alguna sorpresa en forma de rascadeta o sortia corrents. Estàvem preocupats doncs no sabíem si l’ambient del pis era adequat per a ell, o si ho estàvem fent bé o no, doncs tot i que jugàvem amb ell tota l’estona que podíem no ens agafava massa confiança més que com a “part dels seus jocs”. Una mica preocupats per la situació vam trobar la web d’en Jordi, i després d’alguns problemes horaris per part nostra i cap pega per part d’ell, es va plantar a casa un dissabte a la tarda, i es va tancar al passadís amb en Ramon i un de nosaltres, explicant-nos moltes coses i totes útils sobre com apropar-nos i entendre en Ramon.
La veritat és que seguint els seus consells, amb esforç, i amb il•lusió podem dir tots contents que en Ramon peleón i entremaliat del principi -que ens tenia preocupats i tristos-, ara es un Ramon ple de joia, juganer, divertit, intrèpid, investigador, una mica trasto, però molt carinyós i que es deixa tocar cada dia més, -rascar el cap, les orelles, agafar i remenar-, i que sobretot, gràcies a tots els consells d’en Jordi, crec que podem dir que l’entenem millor i que ell ens veu d’una altra manera, que hem pogut connectar per fi amb ell, i que ens ho passem igual de bé nosaltres que ell de córrer pel passadís, trencar algun que altre plat i caçar mosques pel menjador. Tant és així que si no li fas cas en arribar al pis ja s’ocupa ell de treure el cap per venir-nos a buscar.
Voldríem dir a tothom que tingui un problema amb el seu gat que no desesperi, que tingui paciència i il·lusió, i que al final, amb molta insistència i esforç les coses acaben sortint, i que gran part de la culpa de que nosaltres ens n’haguem sortit amb en Ramonet la té en Jordi i volem aprofitar per donar-li les gràcies des d’aquí.