Vaig néixer el gener del 1975 i em considero un amant dels animals. No sóc ni veterinari ni etòleg.

Mai he pres com a referència res ni ningú per fer la meva feina.

L’any 2000 vaig marxar a viure a Anglaterra, treballant com a voluntari a The Cat Survival Trust, que és una ONG dedicada als felins salvatges. El seu lema és: “Working to Give Wild Cats a Future”. Allà hi vaig passar un any i mig cuidant i alimentant més de 50 felins, entre els quals hi havia lleopards de les neus (espècie altament amenaçada), linxos de diverses menes com el siberià (enorme), l’escandinau (blanc durant l’hivern i marró durant l’estiu), Bobcats canadencs (parents del nostre gairebé extingit linx ibèric), linxos euro-asiàtics, caracals africans, servals, algun gat mesquer de les muntanyes d’Escòcia, Gats de Geoffrey (més petit que molts gats domèstics), gats de la jungla (del sud-est asiàtic), gats pescadors… Allà vaig entrar en contacte per primera vegada amb aquest món, on vaig poder aprendre moltíssimes coses. El dia a dia era la seva alimentació, la neteja dels seus tancats, la construcció d’altres de nous, vetllar pels cadells i les seves mares des que sabíem que estaven embarassades fins que ja eren prou grans…

D’allà vaig anar a Sud Àfrica, on em vaig estar prop de 6 mesos. Vaig fer també de voluntari a The Tsitsikamma Wolf Sanctuary, un centre d’acollida de llops siberians, situat al parc nacional de Tsitsikamma, on vaig ser el responsable de criar 6 cadells de llop siberià confiscats per la policia. Es volia evitar al màxim el contacte amb humans, així que em van demanar si jo ho volia tirar endavant. Així que només em veien a mi i jo era alguna cosa menys que la seva mare. Jo els donava el menjar, els netejava el seu petit tancat, jugava amb ells, els donava un centre de calor en el que confiar… Al final de la meva etapa a Sud Àfrica, vaig aconseguir introduir-los amb èxit amb dues llobes adultes que vivien soles en un tancat. Hi havia la possibilitat que la cosa no anés bé, i que es pogués viure alguna escena de rebuig, però no va ser el cas. Al cap de poques visites que feien els cadells al nou tancat, ja els demanaven a les seves noves mares que els regurgitessin el menjar. I ho feien. De fet, elles van estar molt contentes que aquells cadellets correguessin amunt i avall pels seus dominis.

Pocs mesos després de tornar a Catalunya, vaig començar a treballar al Centre d’Acolliment d’Animals de Companyia de Barcelona, el CAACB. Va ser a principis de l’any 2003, òbviament quan les lleis ja no permetien l’eutanàsia, si no jo no hi hagués treballat mai. Durant un any i mig aproximadament, em vaig ocupar de la secció dels gats on vam arribar a tenir una població estable i controlada d’uns 150 gats. Van passar molts gats, massa gats. Aquests van superar l’abandó, els accidents, les ferides, les operacions, el maltractament, la humiliació, el fred i la falta de menjar, la por i l’angoixa… i finalment molts d’ells van trobar una nova llar.

Des de 2004 fins al dia d’avui em dedico a ajudar als gats i a les seves famílies, casa per casa, gat per gat. Sent el meu client el gat, no les persones.