EN ZORO I EN BAN BAN
per Carolina Loga
Vam adoptar al Banban quan el Zoro tenía 4 anys i molt d’avorriment al damunt. Voliem per ell un company de jocs que el fes estar més actiu. Vam optar per adoptar un gat del carrer que portava dies voltant per un polígon i semblava abandonat. Va arribar a casa i des del primer dia es va mostrar molt carinyós i amistós amb nosaltres.
Vam fer la típica introducció de gats: intercanvi d’olors al principi, després d’espais i finalment anar ajuntant-los a estonetes. A la tercera fase vam arribar, però la pau va durar poc.
A les 6 setmanes era impossible tenir-los lliures per casa sense que s’ataquessin, així que vam demanar a la veterinària i a la prote què podiem fer. Les dues van coincidir en la resposta: s’havien de barallar per establir la seva relació de poder. Ens va sonar raro, però no som experts.
Així els vam deixar tenir 2 baralles serioses, que van acabar amb crits, pels per totes bandes i alguna ferideta. I a mi personalment em deixaven molt xafada emocionalment. Pensava “quin sentit té això?” La situació empitjorava i feiem passos cap enrere. El Zoro bufaba i grunyia a través de la porta només de sentir les passes del Banban.
Així que vaig decidir buscar ajuda professional, descartant assesors per email, whatsapp o telèfon. Volia a algú que vingués a casa i veiés què passava. I vam trobar al Jordi.
Entre el contacte i la visita van passar pocs dies. El primer que va fer a l’arribar és analitzar l’espai i donar-nos un parell de consells al respecte. També ens va dir com haviem d’indicar als gatets que estàven fent quelcom malament i com separar-los si es barallen (spoiler: no inclou vaporitzadors d’aigua ni sorolls forts).
Després va ajuntar els gats i va analitzar la situació. Ens va sorprende quan va dir-nos que no es barallaven per territori o per recursos. El seu problema era que tenien formes diferents de comunicar-se. “El Banban és molt brusc i el Zoro és molt finolis”. El que ens va deixar clar és que no haviem de deixar que es barallessin, tot el contrari. Haviem d’ajudar-los a entendre’s sense violència.
Ens va donar uns exercicis a fer amb unes instruccions molt concretes. Al principi tot anava molt lent i poques coses indicaven que la situació mai hagués de ser ni mig normal. Però poc a poc vèiem com el Zoro agafava confiança i el Banban era menys impulsiu. Fins que un dia els vaig pillar jugant a través de la porta de barrots que teniem instal·lada. A partir de llavors, la situació va avançar molt més ràpid.
En 5 setmanes des de la visita del Jordi vam aconseguir que estiguessin per casa lliures sense barallar-se. Llavors ens va dir que era el moment de deixar-los lliures a la nit. I aquella nit… no va passar res! Vam dormir tranquils fins les 7 del matí. Tres dies després vam treure la porta de barrots que ja feia dies que només feiem servir a la nit, per separar-los. Vull remarcar que durant tot el procés vam ser assessorats pel Jordi quan teniem dubtes.
Ara mateix han passat unes 7 setmanes des de que el Jordi va venir, i els gats juguen, menjen i beuen a la vegada (fins i tot del mateix bol), es persegueixen juganers i dormen junts. Tenen les seves “discussions”, però no es barallen ni es fan mal. Saben comunicar-se i entenen quan l’altre vol jugar o vol tranquil·litat. El Banban miola content quan veu al Zoro, i el Zoro provoca al Banban per jugar i perseguir-lo.
Aquest procés ens ha servit per conèixer més els nostres gats i també, perquè no dir-ho, una mica a nosaltres mateixos. El Jordi ajuda als gats però, per mi, el seu veritable valor resideix en canviar la forma en la que les families ens comuniquem amb ells. I ho fa sense fòrmules màgiques ni protocols de còpia pega.
Moltes gràcies Jordi!