La Pitxu i la Nefer

per Neus

Jordi, aquestes dues gatetes estan estupendes!!! Ara ja fa 26 dies que viuen juntes i t’he de dir que tot ha anat succeint exactament tal i com tu vas predir [excepte pel que fa alguns petits detallets que han fet aquest procés molt més emocionant i intens del que esperava!!! Te’ls explico en un momentet i segueixo: Doncs resulta que just una setmana després de portar la Nefertiti a casa, quan feia un parell o tres de dies que havien dormit per primera vegada a pocs centímetres de distància (et vaig enviar una foto, recordes? Jo estava que no m’ho creia i em vas dir que aviat serien molt amigues, cosa que em va alegrar moltíssim) la Pitxurrieta va tenir el seu primer zel. Potser la presència sobtada d’una altra felina a casa hi va tenir alguna cosa a veure? La Pitxu és joveníssima! Només tenia 7 mesos i mig en aquell moment, i es va posar en zel ni més ni menys que un dia després que jo la inscrivís a una campanya per a l’esterilització d’animals de companyia. Tenia previst no trigar gaire a demanar hora a les seves veterinàries perquè l’esterilitzessin abans del seu primer zel però volia esperar a que la Pitxu i la Nefer ja fossin bones amigues per no complicar el seu procés d’adaptació…

Total, que a la setmana de tenir la Nefer aquí i just quan s’estaven començant a acceptar ja tenia la Pitxu en zel. I la Nefer, que va venir esterilitzada, de cop se la mirava amb una cara de “i ara a tu què et passa???”. Era de còmic. Al cap de 6 dies vaig aprofitar que la Pitxu s’havia relaxat del zel per fer-la esterilitzar. Em va saber greu perquè em semblava que això seria una interferència en el seu procés d’adaptació, però tu, al cap d’un parell o tres de dies, encara amb els punts i la campana incorporats, la Pitxu va començar a córrer darrere la Nefer i a llançar-se-li al damunt per jugar-hi. Sensacional. En aquell moment em semblava que ja ho teníem i vaig començar a respirar molt més tranquil·la. Però el descans va durar poc. Just quan la Pitxu ja no tenia els punts a la ferida vaig anar a la protectora municipal a signar els papers de l’adopció de la Nefer. Allà la van revisar, desparasitar, microxipar i vacunar i des de llavors (interpreto que com a efecte secundari de la vacuna perquè el veterinari em va alertar que era una cosa que podia passar) va començar a desenvolupar un refredat molt bèstia, amb una mena de tos tan escandalosa que llavors va començar a ser la Pitxu (per cert, ja recuperada del tot i de tot i juganera com sempre) qui se la quedava mirant en plan “i a tu? es pot saber què et passa a tu???”. Avui, com que no millorava, l’he duta a la veterinària i li ha diagnosticat una traqueïtis. Ara s’està prenent la primera dosi d’antibiòtic i antiinflamatori. M’agradaria creure que aquesta tan anhelada era de la bonança felina està al caure.

Doncs això que et deia, que apart d’aquests detallets que t’acabo de comentar així en plan ràpid tot ha anat exactament com tal i com vas predir. Tanmateix, per a mi (que sóc una mestressa de gats molt molt novella) ha estat un procés intensíssim. Em recordo al principi de tot enviant-te sms, mails o trucant-te alteradíssima perquè no sabia si les coses estaven anant bé. La meva percepció era que la Nefertiti havia entrat a casa amb aires de reina egípcia (tot fent honor al nom que li havien posat les dones de l’associació que l’havien recollida del carrer, recentment abandonada) i que havia destronat despietadament a la meva pobra Pitxurrieta, que havia quedat totalment aterrida per la seva arribada i es pot dir que pràcticament ni menjava. Jo em sentia culpable ni més ni menys que d’haver traït a la “Pitxu del meu cor” (així és com la meva filla i jo ens hi adrecem quan ens agafa una atac d’amor cap a ella; evidentment ara hem extès l’apel·lació i tenim la variant “Nefer del meu cor” per quan el rampell incontrolable és vers l’altra).

Però només calia donar-los temps a aquestes gatetes! Al cap de poc de jo entrar en una crisi total i absoluta en plan “Jordi, Jordi, no sé si ho podré sostenir” de cop hi va haver un gir i mica en mica tot va començar a ser cada cop més fàcil. No va caldre ni que vinguessis a visitar-nos. De debò que em vas ajudar molt amb els teus incansables “tranquil·la, això és normal”. La veritat és que em sentia una mica ridícula perquè si aconseguia mirar-m’ho des de fora d’alguna manera ja ho veia que només calia tenir paciència i donar temps i que segurament jo estava projectant en les meves gatetes coses que no eren pas d’elles sinó meves. Però noi, per una mestressa primerenca i sensible com jo no era tasca fàcil. Em consolava imaginant-te dient “tranquil·la, això és normal” a desenes i desenes de mestresses primerenques alterades com jo (si no és així no m’ho expliquis si et plau. Tu digues que sí, hahahaha).

I res, que ara estic encantada. Tenen estones que no es fan ni cas (la Pitxurrieta és molt més juganera que la Nefertiti i a vegades la busca i l’altra no està per històries, tot i que segurament sigui per la febre, pobreta) però tenen episodis boníssims que les hauries de veure com juguen, vinga a córrer i a perseguir-se per casa, divertidíssimes. I en ocasions de cop és com màgic perquè veig com la Pitxu s’acosta tendrament a la Nefer i va i la llepa. És preciós. I ara quan surto de casa (tant si és per anar a treballar tot el dia com si és per sortir a comprar el pa al forn de la cantonada) ho faig molt més tranquil·la que abans. No hi ha color. Ha passat a la història allò de sentir els miols de la Pitxu en tancar la porta darrere meu o bé en obrir el portal de baix com quan es quedava sola… I en els moments en que les contemplo fascinada o bé quan en parlo amb la meva família i amics molt sovint recordo el precís instant en que vas dir-me per telèfon que si adoptava una altra gateta més o menys de la mateixa edat de la Pitxu totes dues tindrien una vida molt més rica. Quanta raó que tenies. Gràcies Jordi.

Neus (abril 2015)