La Xiwa i la Pucca

per Fúlvia Nicolás

Quan la Pucca va arribar a casa, la Xiwa tenia vuit mesos i estava enfadada amb el món en general. La Pucca era una gata de dos mesos, blanca i ataronjada, de pèl suau i caràcter dolç, que havia estat criada per la seva mare al refugi on la vam adoptar. La Xiwa era negra, prima i esquifida, molt nerviosa i amb uns preciosos ulls verds. Havia sortit del mateix refugi, però gairebé vuit mesos abans. Quan ens la van donar, la Xiwa era una bèstia minúscula a qui acabaven d’abandonar dins una capsa a la porta d’una clínica veterinària. A jutjar pel seu tamany, la Xiwa no havia tingut gaire temps d’estar amb la seva mare i, segurament per això, no sabia jugar com un gat. Dir que la Xiwa va rebre malament a la Pucca és massa suau. Des del primer moment es va negar a saludar-la i a conviure amb ella. L’observava a distància, amb un posat entre desconfiat i despreciatiu, i va trigar pocs dies a bufar agressivament quan se li acostava. La Pucca era un cadell xafarder i imprudent, que trencava constantment la distància de seguretat.

Abans que ens n’adonéssim, la Xiwa havia començat a agredir la Pucca, cada cop amb més ferocitat. El dia que li va fer sang en una orella vam deixar de pensar que era un joc i vam tancar la porta que partia en dos el passadís del pis on vivim. Ens vam trobar amb una casa separada en dues parts, una per a la Xiwa, i l’altra per a la Pucca. Si obríem la porta que separava els dos costats, havíem de vigilar: més d’un cop la Xiwa havia esperat amagada en un racó l’oportunitat de saltar sobre la seva rival. La Pucca rebia els atacs amb sorpresa i un enorme espant, i nosaltres estàvem angoixats de veure com la nostra estimada gateta negra es convertia en una bèstia agressiva i esgarrapava un cadell innocent.

En aquesta situació, els humans de casa vam marxar quinze dies de vacances, deixant les gates –cadascuna a la seva part del pis- a mans de les àvies, que venien cada dia a alimentar-les i jugar-hi una estona. Totes dues àvies ens van confessar, amoïnades, que els feia una mica de por jugar amb la Xiwa, que s’havia tornat agressiva i havia agafat l’afició de mossegar.

A la tornada vam demanar hora als etòlegs de l’hospital veterinari de la Universitat Autònoma. Ens van atendre ràpidament i amb el que semblava una gran eficiència: quatre estudiants seguien atentament les explicacions de l’etòloga titular, que ens va dissenyar un pla de modificació de conducta per a la Xiwa. En primer lloc, calia que aïlléssim totalment les dues meitats de casa: a cadascun dels costats hi viuria una de les gates, que havien d’anar-se acostumant paulatinament una a la presència de l’altra. Primer s’havien d’olorar; més endavant, veure’s a través d’un vidre; més tard, espiar-se a distància; finalment, compartir espai de menjar… Havíem de repartir difusors de feromones en almenys dos punts de la casa, i canviar els gats de costat cada dotze hores. Els etòlegs estarien sempre a punt per tal de respondre els nostres e-mails donant informació i reclamant ajuda.

Ho vam fer tot tal com se’ns havia dit. Fins i tot vam enviar diversos e-mails desesperats, després que la gata negra miolés durant hores i hores, es donés cops de cap contra el vidre i semblés atacada per un permanent atac de nervis, sobretot si la petita Pucca gosava acostar-se a l’altra banda de la porta. Algun cop que la porta es va obrir accidentalment (en una casa amb dues criatures és fàcil que passi), la Xiwa va estar a punt de matar la Pucca.

Així vam passar, canviant només a pitjor, la segona meitat de l’estiu i bona part de la tardor. La Xiwa havia continuat creixent en tamany i en mala llet. I la Pucca també creixia, però seguia sent molt més petita, i també innocent, imprudent i tafanera. Amb els nens entrant i sortint, el risc d’atac era constant. Vam acabar tots histèrics, amb les mans i els braços mossegats per la pobra Xiwa, i els etòlegs de l’Autònoma seguien sense contestar els e-mails.

Un dia una companya de la feina em va passar el telèfon d’un personatge estrany: un tal Jordi, “educador de gats”, segons l’octaveta molt ben impresa en què es feia publicitat. Segons la meva amiga, en Jordi l’havia ajudat en un cas similar, quan les seves gates s’havien barallat. Segons deia, només en una tarda li havia resolt el problema. En una situació normal, jo m’hauria mirat amb absolut escepticisme qualsevol que s’hagués atribuït el títol d’”educador de gats”. En la situació en què estàvem, vaig agafar-me a aquesta possibilitat com qui s’agafa a un clau roent. Vaig trucar en Jordi aquella mateixa tarda, i vam quedar pel dissabte, que ell vindria a visitar-nos a casa. En Jordi és alt, molt prim i d’aspecte delicat, però els gats el respecten com si fos un lleó. Va dedicar molta estona a observar les gates, se’ls va acostar i les va acaronar, els va parlar com a persones i ens va informar que la Xiwa, pobreta, era una gata nerviosa i espantada, que vivia la presència de la Pucca amb terror i que si l’atacava era perquè se’n sentia amenaçada.

Si no les ensenyàvem a conviure, va concloure, les gates estarien cada cop més alterades, fins el punt de fer insostenible la situació a casa. I com podem ensenyar-les a conviure?, vam preguntar. Doncs molt fàcil: obligant-les a conviure. Fent-les estar juntes, si us plau per força, intentant evitar o suavitzar els atacs al màxim , però tenint present que calia que la Xiwa s’adonés que la Pucca era inofensiva. Això implicava un exercici diari, duríssim: ajuntar les dues gates al passadís, sense amagatalls, i intentar evitar que la Xiwa fes massa mal a la Pucca, però sense impedir el contacte. Com més estona compartissin l’espai, més a prop estaríem de la solució.

En Jordi va venir una i altra vegada, en horaris difícils, durant les primeres setmanes. El cert és que sense la seva calma i convicció se’ns feia molt difícil dur a terme els exercicis de convivència gatuna, que més que de convivència semblaven de lluita cos a cos. Les primeres setmanes, la Pucca acabava cada sessió amb una orella ferida, una esgarrapada al morro o una rascada a la parpella. Va ser molt dur i molt difícil –en la mesura que pot ser-ho un petit problema domèstic com aquest- però el suport constant d’en Jordi, amb qui parlàvem tan sovint com volíem, ens va ajudar a aguantar-ho.

Tots ens sentíem una mica culpables per permetre aquests atacs –ara “organitzats”i “legals”- de la histèrica Xiwa a la plàcida Pucca…però, quan començàvem a pensar que potser caldria donar una de les dues, la situació va començar a canviar. La Xiwa va anar recuperant la calma; els atacs es van fer menys ferotges i menys sovintejats (un per sessió, després del qual es quedava relaxada), i la Pucca ja no anava plena de senyals. Visita a visita (i creieu-me que en Jordi ens feia un preu tan mòdic que sempre vaig dubtar si en realitat no seria un milionari camuflat) la Xiwa i la Pucca es van anar acostumant l’una a l’altra. El secret era, senzillament, la convivència: com més estona juntes, menys agressivitat. Just el contrari que ens havien recomanat els etòlegs, segons els quals la convivència s’havia d’anar guanyant molt poc a poc a través d’un procés molt complicat i ple d’obstacles. Des del primer moment, en Jordi ens va explicar que ell no era etòleg, ni havia estudiat Veterinària, però que coneixia bé els felins i que, tal com assenyala el sentit comú, no es pot arribar a l’afecte sense la coneixença prèvia. Efectivament, a mesura que la Xiwa s’acostumava a la inofensiva presència de la Pucca, la seva agressivitat i els seus nervis anaven disminuint. Nosaltres vam anar augmentant l’estona de convivència fins que, al cap d’un parell de mesos, ens vam atrevir a deixar la porta del passadís oberta tota la nit. La Xiwa va dormir tranquil·la sobre el nostre llit. No hi va haver atac, ni n’ha tornat a haver –tret d’alguna batussa esporàdica- des d’aleshores.

Semblava impossible, però avui la Xiwa i la Pucca són inseparables. No només comparteixen sofà, wàter i menjadora, sinó que dormen juntes, juguen plegades i es persegueixen (ara l’una, ara l’altra) per tota la casa i els balcons del veïnat. Cal dir que avui la Pucca gairebé fa el doble de tamany que la Xiwa, si bé és la Xiwa la que mana de les dues…Sembla que al món animal no es porta gaire la democràcia assembleària, si bé en general les relacions entre les nostres gates semblen respectuosos i fins i tot amistoses. Les feromones i el bon rotllo que avui omplen la casa són naturals. Sense oposar-s’hi, en Jordi sempre ens va dir que això de les feromones artificials no prometia gaire…

No vam respondre mai l’e-mail dels etòlegs de l’Autònoma quan al fi, mesos després, es van dignar contestar els nostres. A les gates els era igual, i a nosaltres ens feia mandra discutir.

Durant les interminables sessions dels primers dies, per rebaixar la tensió, i també durant les agradables vetllades dels últims, en Jordi ens va explicar moltes coses sobre la conducta dels petits i grans felins, que ell havia observat de prop tant a Londres com a Sudàfrica. Sense ser experts en absolut –tot i que sempre hem tingut gats al voltant – les seves explicacions sempre ens han semblat assenyades i plenes d’afecte per les bèsties. Almenys, quadraven amb el que la Xiwa i la Pucca anaven manifestant…i també amb el que ara els veiem fer. En menys de tres mesos, en Jordi ens va donar l’alta. Increïblement, les gates s’han fet amigues…i així segueixen mig any després. La Xiwa és una mica més tranquil·la, encara que sense excessos, i molt menys agressiva. La Pucca és grossa, dolça, peluda i amb tendència a tirar-se a terra panxa enlaire a la menor provocació. Diríem que ja estan ben educades…i sovint les veiem com es llepen la cara l’una a l’altra.

De tard en tard, li fem un truc al Jordi, o és ell qui ens truca per saber com van les coses. Es veu que cada cop té més gats per educar, però no fa cara de poder de deixar la feina de supervivència a què ha de dedicar-se per subsistir…Ara per ara, el seu continua sent un cas d’amor a l’art (l’art d’educar gats, diríem)… i als gats mateixos, a qui ben pensat, s’assembla una mica.