En Mateo i l’Aladdin

per Olga Pilar

Hola bon dia, escric per explicar la meva història de com es van fer amics els dos meus gatets, El Mateo i l’Aladdin, per animar a la gent que tingui gatets amb problemes greus d’adaptació, que semblin impossibles de solucionar, dir que tenen solució. Pensava que era gairebé impossible que els meus gatets poguessin estar junts, fins que no vaig conèixer el Jordi Ferrés, educador de gats. Gràcies al Jordi, tot s’ha solucionat, i les nostres vides han guanyat en qualitat. El que fa el Jordi es extraordinari: aportar alegria i dona apoderament a les persones. Transforma el que ens sembla impossible, en possible. Ens dóna una lliçó de vida.

– Tot va començar perquè tinc un gat, Mateo, de 7 anys i ja feia temps que notava que s’avorria. La vida del Mateo era estar sol , fins què arribava de la feina què aleshores, ja estava bé perquè tenia afecte i estava entretingut. Quan tornava de la feina, el veia des del carrer mirant per la finestra tot sol i avorrit, i això em feia sentir molt malament. A causa d’això, estava plantejant-me en adoptar un altre gatet, de protectora o del carrer, perquè li fes companyia, i també poder donar una vida millor, al nou gatet. Però em feia respecte, perquè el Mateo va tenir problemes d’agressivitat quan va tenir un any i mig, i no es va solucionar, fins passat 8 mesos i ho vaig passar molt malament. Per solucionar això, vaig haver de trucar dos etòlegs, la primera, va venir, per recomanació de la veterinària, deia que sortia a la tele, em va dir unes pautes a fer, però que quan vaig tenir dubtes, es va desentendre, era il·localitzable, i no vaig saber continuar, només amb el què em va dir el dia què va fer la visita. El segon etòleg, el vaig trobar per internet, una nit què el Mateo estava molt agressiu, em va dir les seves pautes, va fer un seguiment i desprès de molts esforços, el Mateo va deixar d’atacar. Al Jordi Ferrés no el coneixia en aquella època.

A principis d’aquest any (2020), un amic meu em va dir, que un amic seu, tenia una gateta. Va explicar-me que la gateta el va seguir i va entrar a casa seva. Hauria d’haver passat molta fam, se li notaven tots els ossos. Ell no volia quedar-se-la perquè tenia dos gossos pastors alemanys, i li feia por que li fessin mal. El meu amic em va preguntar, que si jo coneixia a alguna persona que buscava una gateta, que era molt bona, o sinó, el seu amic, la donaria a una protectora. Aleshores, vaig pensar que era el moment d’adoptar la gateta, arriscar-me, encara que el Mateo no és el gat sociable ideal, a veure què passava, m’havia d’arriscar per poder millorar la situació. Vaig pensar que treballaria si hagués algun problema, com ho vaig fer quan el Mateo va estar 8 mesos amb agressivitat. Quan la gateta va arribar a casa, vaig veure que no era gateta, que era gatet, que no arribava, a un any d’edat. Això, m’ho va confirmar la veterinària. Li vaig posar de nom Aladdin. Abans què em portessin a l’Aladdin a casa, ja em va dir la veterinària que per motius de fer la prova de Leucèmia ¡ immunodeficiència a l’Aladdin, havia de tenir als gats separats un mes, perquè no contagiés l’Aladdin al Mateo, si sortís la prova positiva. La separació d’un mes, va ser complicada perquè els dos volien atenció i quan jo estava amb un gat, l’altre es posava a miolar, i al contrari…sobretot a l’hora de dormir…vaig passar-lo malament perquè el volum dels miols era molt alt i se sentia a tot el veïnat. Va ser una situació molt estressant. A més l’Aladdin tenia molta por i no sé si per zel, o per por, es pixava a l’habitació on estava tancat, a cada pas de que feia. És a dir, en la separació va ser…patiment perquè no es toquessin els gats…patiment pels miols… patiment per tot el que es pixava l’Aladdin… i per la por de l’Aladdin….molt esteressant.

Una vegada va sortir la prova negativa ( l’Aladdin no tenia ni leucèmia ni immunodeficiència), els vaig obrir la porta, perquè després de haver passat tant estres, a causa de tenir-los separats, vaig considerar, que si es barallaven, no era tan importat com si hagués estat l’Aladdin malalt de leucèmia i/o immunodeficiència. També, els vaig obrir la porta, perquè en el mes que van estar separats, no veia que ningú volgués atacar a l’altre: quan obria una mica la porta, el que feien era mirar amb curiositat, i intentar olorar, però no notava agressivitat. El resultat, va ser que els dos primers dies, més o menys es toleraven, però a mida que passava el temps, el Mateo, tolerava menys l’Aladdin, i va acabar per no deixar moure l’Aladdin, especialment, si l’Aladdin anava al sorral, el Mateo es posava com un boig.

Per solucionar el tema, vaig trucar al segon etòleg que va solucionar l’agressivitat del Mateo, fa una mica més de 5 anys, perquè pensava que era l’única persona que podia solucionar el cas, ja que li va solucionar l’agressivitat que patir durant 8 mesos. Aquest etòleg va venir, però abans de veure als gats, em va avançar que hi havia vegades què no es podia solucionar…i veient l’historial del Mateo, veia el cas molt difícil. A més la diferencia d’edat, era un problema a afegir. Que segurament acabaria havent-los de separar dintre de casa, i això seria perillós: per l’Aladdin, perquè podia deprimir-se, i pel Mateo, perquè podia agafar ansietat. L’etòleg em deia que una solució era donar al gatet que jo decideixi, en adopció. Aquesta resposta em va deixar paralitzada: li vaig trucar a ell perquè l’altra vegada es va implicar a solucionar el problema i tot va ser positiu…ara m’ho estava posant tot molt difícil. Igualment com em va veure tan decebuda, em va dir després, com per animar-me, que pensa que es podria solucionar, que treballarien per això….però ja, com abans m’ho havia posat tot tan negatiu, m’havia quedat amb poques les ganes de lluitar. Si la persona què més confiada, perquè m’havia arreglat el problema de l’agressivitat del Mateo, em deia això…és que era la cosa greu…Mirant per internet consells per convivència de gats…tampoc trobava esperances que el cas es pogués solucionar…estava desesperada… Igualment vaig fer el que em va dir, però no va funcionar, El Mateo continuava volent atacar l’Aladdin, sobretot quan anava al sorral, i l’Aladdin pixant per tot arreu i mort de por.

Ja sense esperança vaig decidir a la vegada que intentava la convivència del Mateo i l’Aladdin, dir als meus amics si sabien de coneguts que volguessin adoptar l’Aladdin, tal i com em va recomanar com a possible solució l’etòleg, encara que no la solució volguda, i va ser així, com una amiga em va recomanar al Jordi Ferrés. Em va dir que tenia una amiga, que li havia solucionat el cas de baralles dels seus gats. Jo, que ja em pensava esgotat tots els recursos, vaig tenir una nova esperança, el Jordi Ferrés, gràcies a la meva amiga, i el vaig trucar.

El Jordi va venir. Quan va arribar, va ajuntar els gats, i van estar sense barallar-se, davant meu, mostrant-me així, que poden estar junts, encara que, em va dir, era una situació especial que es comportéssim així, que era perquè estava ell. Que el que estava veient havia de treballar-lo, i que amb uns exercicis que em diria a fer, i amb esforç, ja podrien estar junts.

El Jordi, no va tenir cap dubte que la situació es solucionaria. Li vaig explicar lo del sorral, lo dels pixats, I em va dir amb tota la seguretat: fes els exercicis….Però jo, coneixent al Mateo, no ho veia tan clara la solució, em va dir…més o menys, no amb les mateixes paraules, però el sentit què vaig entendre era. …Si comences dient que no pots…estàs posant-te dificultats, jo t’estic dient que pots. És la teva decisió. També he d’aclarir, que ell és el que en sap, el que explica com educar, segons el cas, ens diu ‘com solucionar’, els exercicis que es necessiten en aquest cas, però que els exercicis l’hem de fer nosaltres, nosaltres hem de fer l’hàbit….Si no es fa el que ens diu, ja se sap el resultat.

Quan va marxar, em va canviar tot, veia esperança…i al dia següent vaig començar els exercicis…no va ser un camí de roses….va ser duríssim. A la setmana, dels exercicis, vaig contactar al Jordi, perquè havia de castrar i operar d’una hernia umbilical a l’Aladdin, i volia preguntar-li uns dubtes, perquè els exercicis canviaven. Em va contestar amb aquella seguretat tan inqüestionable i em va dir que quan ja estigui el problema solucionat, li digués, i si volia, li envies alguna foto… Això ja va ser la esperança total…donava per descomptat, que s’arreglava, quan encara estava, com qui diu, al començament.

Finalment desprès de molta, molta paciència i moments molts durs perquè el Mateo intentava atacar l’Aladdin a tot arreu, no li deixava canviar de lloc, i amb intent de violència especial quan l’Aladdin anava al sorral, s’apropava per a mossegar a l’Aladdin, feia el gest instintiu cap a l’Aladdin, amb la boca com el que fan quan veuen els gats, una mosca…però que volia dir: vull mossegar-te…no volia que l’Aladdin estigués a casa…durant temps i temps, no veia gairebé millora, era desesperant, però les paraules i la seguretat del Jordi, que les recordava, m’animaven per tirar endavant….(ja em va avisar que, hi hauria dies especialment difícils, però que continués). I després de molts patiments, vaig veure que a poc a poc anava millorant els exercicis i a partir d’aquest moment, els exercicis van progressar molt ràpidament, fins a arribar a poder estar junts.

Ara el Mateo i l’Aladdin juguen junts, dormim tots junts, es queden sols a casa, i noto, a tots dos, molt contents.

El Mateo i l’Aladdin son amics, i germanets, gràcies als exercicis que el Jordi ens va dir, gràcies al Jordi.

El temps dels exercicis , ha sigut de més o menys un mes i mig. He d’aclarir,que si no és pel tema del confinament de l’estat d’alarma, que així , he pogut estar les 24 hores pendent d’ells, hauria trigat més en solucionar la convivència. Si no hagués estat pel confinament, les estones al dia, que hagués pogut dedicar-los, al treballar, haurien ser menys, i la solució del problema, que ja us dic, que el Mateo no és un gat fàcil, s’hauria allargat moltíssim més. El problema que tenia, era important, no era qualsevol cosa.

Gràcies Jordi per fer que fos possible el que volia fer, millorar la vida d’un gatet que patia al carrer, i millorar la vida del Mateo perquè ara té un germanet amb qui jugar. Les condicions de partida no eren favorables, però en cap moment vas tenir dubte de que es podia solucionar. I Fent el que dius, es soluciona.

La meva mare i els meus amics, que ja sabien l’historial del Mateo, tot el que vaig passar amb ell, els 8 mesos que va estar agressiu, i que a més, és un gat amb caràcter,encara no poden creure que siguin amics, semblava realment impossible. Gràcies Jordi de part del Mateo, l’Aladdin i meva, Olga